 |
| SR.DACOSTA, SR. SERRANO I SR. HERRERA |
Algunes de les claus de la conferència de Lluís Serrano
“Davant la invasió napoleònica del territori peninsular de la monarquia es
van iniciar una sèrie de lògiques polítiques de justificaren l’alçament contra
el poder col·laboracionista i la incursió francesa. Es van engegar uns
mecanismes de resposta a una situació que anava contra la consuetud i el dret
natural. A Catalunya i la regió de Girona, per reconduir el malestar de la
població, per convicció, conveniència i motius de classe, determinats líders
van tenir la capacitat de canalitzar i dirigir la insurrecció. Es posaren en
marxa dispositius autòctons de defensa com la mobilització de sometents i
l’allistament i creació de cossos voluntaris de miquelets. Ara bé, el
sosteniment d’aquesta revolta no s’entendria sinó poséssim de manifest les
fidelitats, lleialtats, ideals i elements de cohesió que expliquen la lluita.
Com es sosté el combat? Qui eren aquests combatents? Quins eren els factors de
mobilització? Per què lluitaven per la Religió, la Pàtria i Ferran VII? Cal
tenir en compte termes com cabdill, comunitat, parròquia i pàtria. Alguns
d’aquests líders carismàtics eren propietaris o hisendats i s’havien distingit
en la Guerra Gran. Altres eren negociants, militars i clergues. Veurem com
aquests individus, garants de l’ordre social i la jerarquia, tenien la
superioritat moral i l’autoritat en les comunitats que guiaven, fossin
parròquies, corregiments o clienteles polítiques. Il·lustrarem, a través
d’alguns casos particulars com mantenien la fidelitat dels qui els seguien. I
també veurem algun dels referents culturals a l’hora de mobilitzar i omplir de
coratge als combatents i la població, així com els òrgans de propaganda
política.
Molts dels dirigents de la revolució de 1808 venien del món del dret,
l’església o la milícia: Gay, Rovira i Clarós. (...) Les juntes foren, a més
d’un instrument per a l’assumpció de la sobirania, l’acció política i militar i
un mecanisme de control social del poble. El moviment és revolucionari si tenim
en compte la insurrecció, el capgirament, la “reevolució”, la voluntat de
restauració; i per suplantar les velles institucions i donar una experiència
política a uns individus que prenen consciència del poder en circumstàncies
extraordinàries. (...)”
Per llegir-ne més, veure:
Serrano, L. (2010). “1808: mobilització, revolució i guerra”. Annals
de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 51 [III Congrés d’Història de Girona:
Guerra i poder en terres de frontera (1792-1823)], Girona, p. 445-463.
 |
| Aspecte de la Sala |
Com sempre, volen donar les gràcies al conferenciant, per la seva col·laboració desinteressada
