Presentació de Vicenç Pagès.
Figueres, castell de Sant Ferran. 14 de setembre de 2103
versió 12.09.2013
Vicenç Pagès va néixer a Figueres, exerceix de professor i excel·leix com a escriptor.
És un autor que tracta diversos gèneres: novel·la, assaig, article, crítica literària, conte infantil..., amb ple domini de la llengua i capacitat per fer tota mena d'experiments literaris i trangressions textuals.
Té el talent i la tècnica per emprar un llenguatge ric i precís, crear relat amè i amb un notable sentit de l'humor. Dins dels seus textos les referències a la cultura pop són extraordinàries.
Els escenaris propers li han servit per plantejar grans qüestions com la immortalitat i el sentit de l'existència. Vull destacar que, com a escriptor, recrea els temes i personatges locals, o aparentment locals, per tractar temes universals. Vostès es preguntaran si en la seva obra hi ha referències autobiogràfiques. Ell mateix respon aquesta pregunta en el llibre Un tramvia anomentat text: "Tots els textos, des dels relats fantàstics fins a la es receptes de cuina, tenen components autobiogràfics". Pàg. 112
Ara bé, a vegades inverteix aquest ordre i si abans parlàvem d'anar des d'allò local al que és universal, en Vicenç també porta elements de ressò mundial fins al món ultralocal i amb aquest contrast provoca moments còmics en les seves obres. N'esmento dos, extrets de La felicitat no és completa: "Si la Farrah Fawcett fos de Figueres, duria la filla a les Escolàpies" (...) "Avui dia és fàcil proclamar que les efemèrides de 1968 van ser les desaparicions de Marcel Duchamp i de Carles Fages de Climent".
Com que és en Vicenç és escriptor, he volgut estructurar la meva presentació -o sigui la seva presentació- com un joc literari, a partir de relacionar títols de les seves obres amb records i experiències que ell i un servidor de tots vostès hem compartit.
1
Vull començar recordant quan ell i jo erem estudiants, treballàrem un istiu en un banc, ell en la secció de correspondència on enviava, entre d'altres documents, els rebuts que jo -com a "rebutaire"- carregava als comptes corrents. M'agrada imaginar que fou aquí on va començar a gestar el seu conte llarg o novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra.
En aquesta obra, en Vicenç resol de forma molt elegant la decepció que provoca la immortalitat quan s'aconsegueix; en aquest cas gràcies a un pacte amb el diable. Segons ell, o millor segons el seu personatge Joan Ferrer, els enemics de l'eternitat són el tedi i els recaptadors d'impostos.
A la història de la literatura, altres autors han tractat l'eterna joventut i les seves funestes conseqüències, com per exemple Òscar Wilde en El retrat de Dorian Gray.
2
En Vicenç i jo havíem estat escoltes en l'agrupament Sant Pere de Figueres; bé, segons ell mateix: "No som escoltes, sinó boy-scouts. Ho pronunciem a la catalana, boi-escuts, com si fossim nois a la defensiva, proveïts d'un escut que ens havia de servir per defensar-nos d'alguna amenaça, d'atacs inconcrets provinents de l'exterior hostil". (LFNEC, 30).
Ser escolta era la possibilitat de visitar alguns dels grans escenaris de la literatura catalana: Canigó, La Punyalada, Records d'un excursionista, Solitud... L'alternativa a l'escoltisme era la OJE, organització que fomentava el pensament del tipus Vizcaíno-Casas, qui escriví obres de petita cilindrada i gran càrrega ideològica.
Voldria creure que haver estat de nen en aquests indrets literaris, més les seves lectures juvenils el va portar a escriure l'assaig en "De Robinson Crusoe a Peter Pan" que recomana la lectura dels clàssics juvenils per a formar-se com a lector, avançar com a redactor i fins i tot millorar moralment. És un text destinat al jovent i també als educadors; certament imprescindible en aquest temps d'abandó de l'hàbit de la lectura.
3
A començament dels any 80, el cafè Espanyol de Figueres, conegut també com el Royal, era un bullidor de jovent crític amb el món en general i amb Figueres en particular, cosa ben lògica ja que com cita Vicenç: "ens semblava aleshores que tot l'univers girava entorn nostre" (LFNEC pàg. 96). Jo recordo en Vicenç amb la seva colla asseguts a l'entorn d'una taula de marbre, segur que d'aquelles tertúlies podia haver sortit el títol del seu llibre La felicitat no és completa, tot i que l'autor apunta que era una pintada de Cerdanyola.
El que sí que és més plausible és que les cançons del grup La Kripta, format pels amics d'en Vicenç, sortissin d'aquest bar.
4
Durant una època en Vicenç va treballar en una editorial gironina i ens trobavem en el tren; sí, un tren que parava a totes les estacions o sigui un tramvia. Durant el trajecte m'explicava anècdotes de la seva feina. Tinc un fals record: en Vicenç em deia que "no tohom qui publica escriu bé". És possible que aquesta conclusió l'esperonés a publicar l'assaig Un tramvia anomenat text. El plaer de l'aprenentatge de l'escriptura, un manual que convida a millorar l'art d'escriure.
De fet, ell mateix afirma: "Vivim en una societat que no ensenya a escriure als ciutadans però que en canvi els obliga a saber-ne. Aquesta paradoxa és la base d'aquest llibre". UTAT, pàg. 35. També ens apunta una idea molt interessant "Tots els texos, literaris o no, han de ser bells, ja que la bellesa n'intensifica l'eficàcia" (op. cit. Pàg. 59).
5
Fa poc, vaig assistir a la cloenda d'un parell de clubs de lectura de la nostra ciutat que havien convidat a en Vicenç com autor dels llibres que els participants havien llegit. En les dues ocasions vaig veure les sales plenes de gom a gom -la de l'Sport i la de la biblioteca Fages de Climent-.
Vaig pensar que aquest era un magnífic premi per a un escriptor, un reconeixement massiu i efusiu, i en aquest cas en la seva vila natal. De cop em va venir al cap la seva obra Grandeses i misèries dels premis literaris, Bricolatge textual, llibre que m'ha fet pensar en el valor relatiu dels premis, ja que com diu el professor Santi Musquera: "el premi se'l dóna un mateix" i com va escriure Jorge Wasenberg. "El premi no honora a qui el rep sinó a qui el dóna".
6
Darrerament he coincidit amb ell en una Black Party. En aquella festa tohom anava vestit de negre. Allà se'm va revelar un secret que té el 50% d'aquest color. En Vicenç és aikidoca o sigui practicant d'aikido... potser és l'art marcial més escaient per a un escriptor ja que el seu nom -aikido- quasi sembla un anagrama de les poesies japoneses del tipus "hayku".
Dins la trobada vaig poder saludar Joan Riera Calabús, el dibuixant que ha il·lustrat el darrer llibre d'en Vicenç: "La llentia viatgera", conte infantil que és la versió torroellenca -de Montgrí- de "roda el món i torna a Camprodon. O al Born". Com sempre, el text d'en Vicenç té sorpreses com ara que les llenties no volen viure a Banyoles ni poden estar a l'Àntàrtida: "Hem de tenir en compte que les llenties són massa rodones per dur bufanda, i tampoc poden portar jersei ni abric, perquè els cau".
7
Avui en Vicenç ens parlarà de la seva relació amb el castell de Sant Ferran. De fet, sobre aquesta fortalesa n'ha escrit a La felicitat no és completa, i també a Els jugadors de whist, novel·la que passa (bàsicament) a Figueres i al meu entendre és la gran novel·la de Figueres. De fet és més que una gran novel·la ja que té, tal com diu ell mateix, "Bonus track", és a dir complements o "boles extra" que enriqueixen el relat i li permeten "crear més enllà de la pròpia novel·la i recrear-s'hi".
De fet no us explicaré la novel·la. Tal com diu en Vicenç: "Trobo comprensible que a la gent li molesti que li expliquin una novel·la. Si l'has llegida, perquè el que t'estan dient ja ho saps. Si no l'has llegida, perquè estan vulnerant el teu dret a descobrir-ho tu mateix". ("Segon discurs sobre Jaume Cabré", pàg. 24).
Per acabar: Tots coneixem els valors arquitectònics del castell, també sabem que és un gran mirador i darrerament ens han informat de que en el seu glacis hi ha plantes d'interès. Els que ara ens cal és difondre que el castell de Sant Ferran té valor literari, gràcies a Vicenç Pagès. Per tant, és un èxit de l'associació d'Amics del Castell de Sant Ferran que hagi convidat a Vicenç Pagès perquè expliqui la seva relació amb el castell i com aquesta fortalesa figura a la seva obra.
Senyors, senyores; bona nit i que gaudeixen de la xerrada del gran autor Vicenç Pagès. Ah! I sobretot que disfrutin encara més de la lectura dels seus llibres i articles.
daco42@gmail.com
Crònica de la conferència de Vicenç Pagès "El castell i jo", 14.09.2013
La vida de Vicenç Pagès està lligada a castells, millor dit, a ciutats amb castell. Aquest escriptor és nat a Figueres, on hi ha la fortalesa de Sant Ferran, i ara s'està a Torroella, vila amb el castell que culmina el Bisbe Mort, nom amb que es coneix la carena del Montgrí. A més, dóna classes a universitaris a Barcelona, metròpoli que també compta amb castell.
Com no podria ser d'una altra manera, Vicenç jugà amb els castells. Presentà la següent paradoxa als assistents: Des del castell de Sant Ferran és veu el del Montgrí, però en canvi des d'aquest darrer no és pot albirar el de Figueres. Així, el castell de Sant Ferran apareix a dues obres seves: a La felicitat no és completa i, amb més detall, a Els jugadors de Whist. Tanmateix, la fortificació montgrinenca surt a la portada de la seva darrera obra, el conte infantil La llentia viatgera.
Castells, castells i castells: Vicenç ens avança que en el llibre que ha acabat d'escriure hi és present un altre castell: el de Bellaguarda del Pertús.
Pagès explicà anècdotes personals de diversos castells: Sant Ferran, Quermançó, Requesens i Sant Salvador de Verdera. Fent gala del seu humor, relatà els multiples usos que ha tingut el castell figuerenc i en aquesta relació n'hi hem d'afegir un altre: el d'indret literari, gràcies als seus textos. Una anècdota: al final de la xerrada, una alumna de batxillerat s'adreçà a l'escriptor i li digué: "estic fent el treball de recerca de batxillerat sobre els escenaris de Els jugadors de whist; podria trucar-lo si tinc algun dubte?.
daco42@gmail.com
 |
| DACO, VICENÇ PAGÈS, ANTONIO HERRERA, ESTEBAN BERNAL |
